Blog

Costa acomiadar-se d’una persona com la Pilar, perquè hi ha persones que, més que passar per la vida, obren camins: El camí de l’acció social, el camí de la defensa dels més vulnerables, el camí de Càritas i, molt especialment, el camí del CECAS. Però, sobretot, va obrir un camí: mirar les persones amb respecte, amb confiança i amb esperança.

La seva implicació amb el CECAS naixia d’una convicció profunda: que darrere de cada addicció hi ha una persona que mereix ser escoltada, respectada i acompanyada. Una persona amb dignitat, amb capacitats, amb una història i amb possibilitats de tornar a començar.

El seu compromís amb les persones drogodependents i amb les seves famílies formava part d’una concepció més àmplia de la justícia social i de la defensa de la dignitat humana.

Per això, quan parlava del CECAS, no parlava només de drogues o d’addiccions. Parlava de persones. Parlava de vulnerabilitat. Parlava d’acompanyar. Parlava de donar oportunitats.

Ella sabia que sortir d’una addicció no és simplement deixar una substància. És recuperar la vida. És tornar a confiar. És poder mirar endavant i construir un projecte nou. I això no es pot fer sol o sola.

Per això valorava tant els professionals i els voluntaris. Perquè sabia que les persones necessitem altres persones que caminin al nostre costat.

El CECAS va néixer també d’aquesta confiança profunda: sempre és possible obrir una porta per sortir de la droga.

La Pilar sabia també que la pobresa i l’exclusió tenen molt a veure amb les desigualtats. I deia que aquest és un combat continu. Un combat que no es guanya només amb recursos, sinó amb persones que no es cansen d’estar al costat dels altres.

I ella no es va cansar.

Ho va fer des de la fe. Una fe senzilla, oberta, humana. Una fe que trobava Déu precisament en el servei i en l’amor als altres.

Però probablement el millor resum de la seva vida el trobem en les seves pròpies paraules. Quan li preguntaven què havia donat sentit a la seva trajectòria, Pilar parlava de la fe, l’esperança i la caritat. I afegia que aquesta tríada era la que li havia donat energia per continuar confiant, caminant i servint. Potser aquesta és una de les millors herències que avui ens deixa.

La Pilar estimava profundament a Jesús i l’Evangeli i tenia molt present aquell manament de Jesús: «Estimeu-vos com jo us estimo». I sabia que l’amor només podia ser autèntic si es convertia en amor concret a les persones, especialment als més vulnerables.

Aquest amor la duia a viure en plena confiança. En els darrers anys, quan apareixien les dificultats, les contradiccions o les coses que no enteníem, la Pilar tenia una expressió que repetia amb aquella serenor tan seva: «Però Déu és més gran que tot això.»

Gràcies, Pilar, per haver cregut en les persones quan altres només hi veien problemes.

Gràcies per haver ajudat a fer del CECAS una casa d’acollida, de tractament, de recuperació i d’esperança.

Gràcies per haver-nos recordat que ningú no es pot salvar sol i que acompanyar també és una manera d’estimar.

Gràcies per haver-nos ensenyat que mai no hem de donar una persona per perduda.

Gràcies, Pilar, per haver obert camins.
Gràcies per haver fet del servei i de la dignitat humana una manera de viure.