26 febr.
DE L’AVENCÓ AL TAGAMANENT
<p>El passat dissabte 24 de febrer estava programada una de les sortides a la muntanya que periòdicament fem com a activitat els dissabtes a la Comunitat de Can Puig. Iniciem la sortida a les 9,30 des de Can Puig. Vàrem sortir dos vehicles, ja que érem vuit persones, dos voluntaris Aleix i Quim, que avanço que són dues persones genials.</p>
<p> </p>
<p>Vam anar en direcció a Sant Cugat per accedir a l'AP-7 direcció Girona. Vam agafar la C-17 a Granollers direcció Vic. Aleix, (jo anava davant) m'anava explicant les rutes que fan. Al passar per Parets del Vallès es veia ja el Turó que pujaríem, el qual era el nostre destí. En arribar a Tagamanent, com el cotxe que ens seguia anava una mica endarrerit, ens vam passar de sortida amb la qual cosa ens va fer donar una mica més de volta (la sortida no deixa al mateix lloc que en l'altre sentit). Vàrem haver de buscar les indicacions per al barri de l'Avencó, Ho trobàrem ràpidament i, oh error de nou! però l'Aleix que ja coneixia el lloc ho anava dient, NO AQUÍ NO ÉS. Al que vam fer la volta, vam preguntar a un home que passava i era a l'altra banda de la riera.</p>
<p> </p>
<p>Aparcàrem i realment feia una mica de fresqueta, però agradable. Vàrem agafar una pista de muntanya, i res, als 20 metres hi havia la Fita de la ruta que seguiríem: la GR-5. Ens va explicar la ruta i les marques que cal seguir. Va arrencar la travessia per un corriol de pedres, arrels aixecades, i naturalesa viva, de manera que personalment, em va començar a carregar les piles, però em faltava alguna cosa, un pal, un suport, una mica per assegurar-me els passos a fer. Si és cert que la primera vegada que ens vam tornar a trobar amb la pista forestal jo anava asfixiat, ja anava amb un pal, però era molt petit. En vaig trobar un altre que era molt pesat, però li vaig fer un arranjament i vaig seguir més o menys amb ell, incòmode, però amb l'expectativa d'aconseguir-ne un altre.</p>
<p>Cap a les 11 vam decidir que esmorzaríem, que ja era hora, que si no se'ns ajuntaria molt amb l'hora de dinar. Vam seure en unes pedres i es va dinar, sense presses, però sense esbarjos. Algú va aprofitar per fumar. Jo no obstant la meva “preocupació” era una altra, un pal millor i això vaig fer, buscar. Vaig trobar un pal sec de pi molt llarga i seca, de manera que la vaig emmotllar, vaig tallar branquetes i el vaig tenir a la meva mida i, la veritat que va ser genial. Tampoc em vaig fumar aquest cigar perquè conec el meu cos i sé que no m’ajudaria. O sigui que vaig matar dos ocells d'un tret.</p>
<p> </p>
<p>Vam reprendre el camí amb el meu nou suport. Vaig agafar la davantera, i amb un ritme fàcil vam anar pujant a la vista del grup però va ser un sense parar de trisc amunt, pedres, arrels, bosc i aquestes coses de la muntanya.</p>
<p> </p>
<p>Als 20 minuts vaig haver de treure'm la jaqueta que portava. Estava suant per litres. Em van avançar tots, però sense cap problema. Vaig beure aigua i a continuar. Amb les meves potes llargues i el meu bon pal anàvem bé. Vaig decidir tornar a agafar aquest ritme còmode. També és per a mi un impediment anar darrere d'un grup ja que la meva gambada és una mica més llarga i em fa anar aturant-me i això és el que fa que aparegui la fatiga, de manera que em vaig tornar a avançar. Estava feliç i això és el que em genera el bosc.</p>
<p>Puja que puja arribem a una clariana al camí al costat d'una torre de llum, allà hi havia o hi ha una ruïna d'una casa que es coneix com Puig-Agut. Arribats allí, els dos voluntaris ens van assenyalar el nostre destí que s'albirava molt bé des d'allà.</p>
<p>Val a dir que es veia a prop però encara faltava un bon tram de pujar i pujar, trisca que trisca… (Perdó, se m’ha oblidat posar que on vam dinar moments abans l’Aleix ens va portar a una font que estava seca que es diu la Font de L 'Amargosa).</p>
<p>Seguim de nou de Puig-Agut per agafar la pista fins a la Fita següent que assenyalava la ruta. Gairebé una hora després vam arribar a una cruïlla d’un pàrquing i allà vam fer una altra parada. Va ser el meu primer cigar a la ruta, cosa que vaig notar al pit. Ens vam fer unes rialles amb bromes d'on era la màquina de refrescos i qui la pagava. Passats uns deu minuts reprenem el camí. Unes escales i un camí una mica més fàcil que pujava a un monestir. Hi havia una drecera que en Quim la va agafar però l'Aleix no, ja que té mal al genoll i nosaltres tampoc no estem tan preparats.</p>
<p> </p>
<p>Arribem al monestir de Sant Martí de Tagamanent, amb unes vistes espectaculars.</p>
<p>Del Vallès, s'albirava el Tibidabo, Montserrat, la comarca d'Osona, la Mola i per darrere s'albirava una mica del Ripollès.</p>
<p> </p>
<p>Allí feia aire fresquet. A més, amenaçava pluja, de manera que vam decidir començar a baixar de forma tranquil·la per la mateixa via. Em vaig quedar darrere. Els meus peus no em permeten fer salts i sots profunds. Al cap de poc, l'amenaça de pluja va desaparèixer i vam parar a dinar. Entrepans, aigua, fruita, cafè i amb postres dolços dels voluntaris: carquinyolis, melindros i xocolata d'ametlles per agafar força. Va anar molt bé, vam omplir la panxa i carregar energia. Després de dinar de tornada cap avall per la mateixa ruta i de manera tranquil·la. Jo vaig anar caminant amb el Quim, que em va explicar alguna batalleta d'altres sortides, coses que fa i altres. A la pujada vaig parlar poc (per això de la meva capacitat pulmonar). A la baixada no vaig callar, jejeje.</p>
<p> </p>
<p>Arribem als cotxes. Jo els vaig agrair aquesta passejada i la bona estona passada amb els companys. Amb ells em vaig comprometre a fer aquest resum i a tornar a caminar amb ells de nou. A l’entrar als cotxes va començar a ploure fins arribar a Can Puig.</p>
<p> </p>
<p>El temps ens va respectar la sortida. Vaig tornar amb molt bona energia positiva.</p>
<p>Gràcies compas i voluntaris. Tornaré a caminar amb vosaltres!</p>
<p> </p>
READ MORE
