SOM Una porta per sortir de la droga

Tag Centre Català Solidaritat

10 febr.

CONSIDERACIONS RESPECTE A LA CLASIFICACIÓ DE LES ADDICCIONS COMPORTAMENTALS

Els trastorns addictius tenen com a base la dependència psicològica a alguna cosa que provoca plaer, a pesar de les conseqüències negatives continuades d’orientar la conducta cap aquesta cosa. Des d’aquest punt de vista qualsevol activitat percebuda com a plaent és susceptible de convertir-se en una conducta addictiva. La persona dedica cada cop més temps de la seva vida quotidiana a repetir i centrar-se en aquesta conducta per obtenir gratificació, fins arribar a perdre el control a pesar de la interferència greu en les seves activitats i relacions habituals, tot i el deteriorament gradual de les relacions familiars, socials i laborals. El problema no és tant la cosa que causa plaer, ni la conducta en sí mateixa, sinó la relació que estableix el subjecte amb la conducta. És en aquest punt on fa un temps que s’han anat aixecat alertes i descrit tot un conjunt d’addiccions que van més enllà de l’addicció a les substàncies i al joc d’apostes. El joc patològic històricament sempre ha obert la classificació de les addiccions sense substància, però és en els darrers anys que tot un seguit de conductes han anat descrivint-se i classificant-se obertament com addiccions comportamentals. Classificacions de qüestions que en alguna mesura es produïen però quedaven com més velades o quantitativament no es percebien com tant rellevants: addiccions a les compres compulsives, al sexe, al treball, a l’exercici físic, al menjar... tot una sèrie de trastorns addictius que tenen múltiples formes de manifestar-se i moltes vegades amb inter-comorbiditat associada, però que obeeixen entre d’altres coses a trets de personalitat i a una desregulació emocional de fons, a una insatisfacció i ansietat de base que s’intenta cobrir amb alguna forma de comportament que causa plaer o mitiga l’ansietat, el malestar o el dolor. Qué ha fet que en les quasi dues darreres dècades emergeixin de forma tant manifesta?, perquè últimament es mencionen tant freqüentment les addiccions sense substància o comportamentals? Què hi ha de nou? Segurament, el desenvolupament global de les noves tecnologies en la vida quotidiana de la gent està influint i ha precipitat el fenomen. Potser no vivim en una època de canvis, sinó en un canvi d’època. Un moment en el que la tecnologia i les pantalles ho envaeixen i acaparen tot, permetent una amplificació de la comunicació i un accés immediat i accelerat a qualsevol cosa, trencant barreres físiques, culturals i oferint possibilitats que anys enrere eren ciència ficció. Afavorint i acostant productes i activitats que poden causar plaer en un clic, de forma quasi instantània, automàtica, sense parar-se a pensar en les conseqüències: ús continuat de pantalla de mòbil, compres compulsives, videojocs amb apostes o sense apostes però amb una vasta gama de continguts gratificants, activitats borsàries al moment, accés al sexe impulsiu i compulsiu, contactes ràpids, menjar exprés que en un moment el tens a casa, sobre-estimulació d’informació relacionada amb cànons d’estètica i bellesa, o de qualsevol activitat, com d’exercici físic i esport afavorit de forma vehement, quasi forçosa i desproporcionada, dispositius i aplicacions que permeten múltiples opcions per quedar més que abans atrapat i enganxat a la feina, etc. etc. Tot canvia i es renova i es fa difícil renunciar als avantatges de les TIC, però l’ésser humà segueix tenint aproximadament un quilo quatre-cents de cervell per processar la realitat. Potser no aprofitem totes les potencialitats neurològiques que tenim i la nova era tecnològica estimularà i ens ajudarà a augmentar les capacitats. Potser. Però tenim un quilo quatre-cents de cervell, no ho oblidem. I hi ha persones que estan desenvolupant encara aquest cervell, així com el seu pensament crític, i s’ha d’anar amb cura perquè tenen tota una vida per gaudir-la sanament. De la darrera edició de la Guía Clínica sobre las adicciones comportamentales, editada (2024) per la Sociedad Científica Española de Estudios sobre el Alcohol, el Alcoholismo y las otras Toxicomanías (SOCIDROGALCHOL), voldríem posar èmfasi sobre algunes de les reflexions que es fan. Avui dia hi ha únicament consens total entre els especialistes (DSM-5 i CIE-11) en considerar dos tipus d’addiccions comportamentals: el Trastorn per Joc d’Apostes i el Trastorno per Ús de Videojocs. Però no hi ha estrictament consens en considerar addicció comportamental a l’addicció a les compres, l’addicció al sexe, al treball, al menjar, a internet... Aquests dubtes estan associats a les dificultats per descriure, diferenciar i classificar els diferents trastorns, a la falta d’instruments vàlids, fiables i específics. En general, la major part de les persones que presenten un problema en l’àmbit comportamental molt sovint no consulten o no demanen ajuda a centres especialitzats, per tant no es recopilen prou dades d’aquesta població. Per això és important quantificar, descriure i fer estudis en els centres i espais comunitaris que puguin identificar quan un comportament bascula cap a trets psicopatològics o problemàtics en un determinat àmbit de conducta i donar-ho a conèixer. A l’hora de descriure possibles casos d’una o altre addicció comportamental, alguns autors -ens diu la Guía- plantegen un tipus d’enfoc transdiagnòstic basat en la identificació de fenotips psicològics, és a dir, conductes amb característiques que es mantenen estables en el temps i que es donen amb una intensitat determinada, que poden anar des de la menys impulsivitat a la més compulsió. Una altre dels temes importants amb el que conclou la Guía-Socidrogalcohol, fa referència amb el tractament de les addiccions comportamentals. Contràriament a les addiccions a les substàncies psicoactives -inclús afegiríem al joc patològic o videojocs- en la major part de les addiccions comportamentals no es pot proposar una abstinència total. El menjar, les compres, el treball, l’exercici o alguna mena d’activitat física, o alguna mena d’activitat sexual, la utilització d’internet, mòbil i pantalles vàries avui dia, etc... són objectes necessaris o d’alguna forma imprescindibles en la vida de les persones. I aquí radica la dificultat per elaborar protocols de tractament vàlids. Tot un desafiament de futur. Per això és important també reflexionar amb Carlos Miguel Sirvent quan diu en la presentació d’una altre Guía de Adicciones Comportamentales (2023), editada per la Fundación Instituto Spiral: Mientras existamos sobre la faz de la tierra existirán a su vez las adicciones como condición humana. Y la raíz adictógena siempre será la misma: la obtención del placer, el alivio del malestar o ambas. Enfrentemos -pues- esa matriz adictiva analizando su causalidad, devenir, consecuencias y abordaje.

20 gen.

Segona Reunió Semestral De L’any 2024 Reinserció

El passat dijous 16 de Gener de 2025 es va reunir l’Equip de Reinserció responsable de la gestió de dos pisos amb l’objectiu de celebrar la segona reunió semestral de l’any 2024 i fer tancament. Com és costum, la trobada multidisciplinària la va iniciar l’equip psicoeducatiu ubicat a la pròpia Reinserció per després incorporar-se la resta de l’equip que desenvolupa tasques i funcions transversals com és l’equip sanitari, de treball social i familiar. Ha estat un espai molt profitós, on hem pogut revisar dades, objectius, funcions i altres aspectes propis del Servei per tal de valorar el funcionament i optimitzar-lo el millor possible. I: per què no somiar i projectar allò que ens agradaria fer en un futur? Per últim, hem pogut compartir el dinar amb un clima distès amb aquells qui treballem colze a colze. La Jornada ha estat molt efectiva alhora que agradable. Gràcies a tots i totes!

15 gen.

CECAS aprova el seu primer Pla d’Igualtat amb el suport de la UGT

El 17 de desembre de 2024 quedarà marcat com una data històrica per a CECAS (Centre Català de Solidaritat). En un acte institucional celebrat a la seu de l’organització, s'ha signat l'aprovació del Pla d'Igualtat de CECAS, amb la presència d'un representant de la UGT. Aquesta fita culmina més d’un any de treball intens i compromès liderat per la Comissió Negociadora, integrada per representants de la direcció, les persones treballadores i la UGT. L’elaboració del Pla d’Igualtat ha estat un procés participatiu i transversal, en el qual s'han involucrat activament diferents departaments i professionals de l'organització. Des de la seva concepció inicial fins a la signatura final, l'objectiu ha estat clar: construir un full de ruta que garanteixi la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, eliminar qualsevol forma de discriminació i promoure un entorn laboral més just i equitatiu. Un pla fonamentat en una anàlisi profunda Aquest pla parteix d'una diagnosi rigorosa que ha permès identificar les necessitats reals de l'organització. A través d'un procés d'anàlisi i treball col·lectiu, s’han detectat àrees de millora en aspectes com l’accés a la promoció, la igualtat salarial i la prevenció de situacions d’assetjament, així com la necessitat d’afavorir una conciliació més efectiva. Un pla construït des del compromís Des de CECAS, entenem que la igualtat no és només una obligació legal, sinó també un compromís ètic i social amb les persones que formen part de la nostra organització. El Pla d’Igualtat aprovat reflecteix aquesta visió, incloent mesures concretes que abasten aspectes clau com: Un any de feina conjunta El Pla d’Igualtat és el resultat d’un any de feina col·lectiva, liderada per la Comissió Negociadora. Aquesta comissió ha estat clau durant tot el procés, assegurant la representació de totes les parts implicades i aportant les seves perspectives en cada etapa del pla. Reunions periòdiques, consultes i sessions de treball han permès definir uns objectius clars i alineats amb les necessitats reals de l’organització. La signatura del pla simbolitza aquest esforç compartit i l’acompanyament constant d'un representant de la UGT, que ha garantit que el document compleixi amb la normativa vigent i respongui a l’esperit del compromís de CECAS amb la igualtat. Un compromís alineat amb els ODS El Pla d’Igualtat de CECAS també respon als Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, especialment l’ODS 5, que promou la igualtat de gènere i l’apoderament de dones i nenes. Així, CECAS es posiciona com a referent en el tercer sector, impulsant bones pràctiques en matèria d’igualtat. Mirant cap al futur La signatura del Pla d'Igualtat no és la fi del camí, sinó el començament d'una nova etapa. Les mesures incloses s’implementaran gradualment entre 2024 i 2028, amb revisions periòdiques per assegurar-ne el seguiment i l’avaluació. Des de CECAS volem agrair a totes les persones que han fet possible aquest assoliment i reafirmem el nostre compromís amb un futur on la igualtat sigui una realitat tangible en el nostre dia a dia.

29 nov.

Junta de Patronat de CECAS

El passat 27 de novembre es va celebrar la Junta de Patronat de CECAS presidida pel Bisbe Auxiliar de Barcelona Javier Vilanova, assistida per la majoria dels Patrons de les Càritas Diocesanes de Catalunya. Jaume Solé secretari de la Fundació dirigí l’ordre del dia de la reunió. El Sr. Bisbe i aprofitant el moment de canvi de la presidència de Càritas Catalunya, donà la benvinguda al nou president Salvador Buquets i un agraïment profund al president que acaba el seu mandat després de vuit anys al capdavant de Càritas Catalunya, Francesc Roig. Com és habitual en aquesta segona reunió de l’any, el patró administrador Paco Estellés i el cap de gestió econòmica Abraham Masllorens varen presentar els pressupostos del 2025 de la Fundació. El vicepresident Ramon Tous i el director Ferran Solé presentaren altres temes i informacions d’interès dels programes i serveis de CECAS. La reunió es celebrà a la seu de Càritas de Catalunya.

21 nov.

PSICOFÀRMACS I SENSELLARISME A BARCELONA

Aquest darrer estiu, el periodista especialitzat en desigualtats i drets humans de TV3 Ferran Moreno, a través d’un reportatge (16/06/2024) posava en primer pla un aspecte de la realitat de les quasi 1.400 persones que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. En aquest col·lectiu s’ha anat estenent el consum de psicofàrmacs com el Rivotril o la Lyrica que aconsegueixen en el mercat de revenda il·legal, o dels blísters rebutjats que troben més d’un cop remenant pels contenidors. Dos psicofàrmacs -una benzodiazepina (Clonazepam) i un anticonvulsiu (Pregabalina) respectivament- que es recepten normalment per al dolor, l’ansietat generalitzada o per tractar les convulsions de tipus febril o epilèptiques, amb un efecte sedant, tranquil·litzant i que actuen com inductors de la son. Es calcula que el 50% de les persones sense llar fa consum d’aquestes substàncies. La motivació és obvia, volen allunyar-se i oblidar la consciència de precarietat en la que viuen quotidianament, de les pèrdues que arrastren, del desarrelament en el que es troben, cercant una forma d’aïllament mental psicofarmacològic que substitueixi la protecció de les parets d’un habitatge, volent evadir-se de les sensacions de vergonya, d’abandó i despersonalització que han de suportar dins la gran metròpoli. En els darrers anys, algunes de les persones sense llar que han entrat en tractament en el CECAS relaten també consums indiscriminats d’aquests dos psicofàrmacs concrets, però també d’altres, com habitualment s’ha anat fent en dècades passades. Uns psicofàrmacs que posen en risc la seva salut, doncs poden provocar reaccions adverses i crear dependència. Com diu en el reportatge la metgessa Montse Pérez López, fundadora de Salut Sense Sostre i voluntària col·laboradora de l’Hospital de Campanya de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona que atén a aquesta població, si fa uns anys enrere les bosses de dissolvent i el Trankimazin (també una benzodiazepina) eren les substàncies més usades de forma clandestina per la gent de carrer, ara ho són el Rivotril i la Lyrica. Tot i que no ha desaparegut el consum d’altres benzos i altres substàncies. Segurament falten mitjans per abordar les problemàtiques particulars d’aquestes persones, en les que la seva història de vida i projecte vital sembla haver quedat aturat en el marc d’una mena de població anònima que conviu diàriament entre nosaltres. En el reportatge, Ester Aranda, membre de la Direcció de Reducció de Danys de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), posa èmfasi en aquesta falta de recursos, i ens recorda que “els psicofàrmacs han estat en el mercat il·legal des de que existeixen” i que el focus del problema en el fons no s’ha de buscar tant en la substància, sinó en altres factors que causen el sensellarisme. Ferran Moreno acaba la informació periodística donant les xifres oficials del Departament de Salut de la Generalitat de la quantitat de persones que van estar receptades amb aquests psicofàrmacs l’any passat: 184.000 receptes de Lyrica; 87.000 de Rivotril. Moltes de les capces poden contenir fins 56 pastilles. Aquest final de reportatge ens hauria d’interrogar i orientar la mirada cap a una altre cara de la mateixa realitat. Són poques receptes?, són moltes?, són les necessàries?...són la realitat que tenim ara. Des de fa més de mitja dècada Espanya ha passat de ser el segon país del món en administració de psicofàrmacs, a ser el primer. El primer era Portugal. Segons l’informe de la JIFE (Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes) avui dia Espanya és el primer país del món en índex de consum per 100.000 habitants de benzodiazepines, medicaments psicotròpics -com dèiem- utilitzats fonamentalment per tractar casos lleus d’ansietat, insomni i trastorns emocionals. 50 dosis diàries per cada 1.000 habitants. Aquestes dades reafirmen les que l’AEMPS (Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios) han anat reflectint. És paradoxal i fins grotesc que la Península Ibèrica, un destí turístic tant valorat pels visitants que venen a gaudir-lo per les seves múltiples qualitats, tingui tant elevat l’índex de prescripció de psicofàrmacs. Part de l’explicació probablement apuntaria cap el sistema de salut de l’atenció primària. Uns dispositius estressats, amb falta de recursos, que han d’engolir molts dels malestars de la població i en el que els metges de família es troben col·lapsats. Moltes de les problemàtiques relacionades amb trastorns depressius, d’ansietat, emocionals, del son... no són derivades a l’especialista per llargues llistes d’espera, i el metge del CAP acaba receptant algun psicofàrmac com a remei. En el sistema de salut espanyol, la falta d’especialistes en el sector clínic de la salut mental també és una realitat. La ratio de psiquiatres en el SNS espanyol és d’11 psiquiatres per cada 100.000 habitants, quan a França, Noruega o Alemanya la dupliquen, i és 5 vegades més elevada a Suïssa. Si parlem de psicòlegs, per cada 100.000 habitants la ratio espanyola és de 6, mentre que la mitjana europea és de 18. Catalunya i Navarra en tenen 12, però per exemple Andalusia té una ratio de 3. Moltes de les problemàtiques que comporten algun tipus agut de patiment emocional transitori podrien tractar-se amb algun psicofàrmac temporal, però necessitarien sobretot algun tipus de suport psicoterapèutic que disminuís l’ús d’unes substàncies que també poden crear dependència. Processos de pèrdua, de separació, d’ansietat per inseguretats i pors, de depressió per conflictes propis del cicle vital, que haurien de tenir algun tipus de suport i acompanyament temporal en unes societats com les nostres, cada cop més líquides, més connectades, però en realitat amb menys qualitat de vincles afectius per compartir la intimitat entre les persones i poder elaborar de forma natural aquestes crisis evolutives. I segons les estadístiques, els joves i adolescents són els col·lectius que més ho van patint. Cada cop es veu més clar i els esforços dels sistemes de salut hauran d’incrementar aquest servei. A banda d’aquesta qüestió, la picaresca dels usuaris de la salut pública i la falta de control, fa que les receptes de Rivotril o altres benzodiazepines augmentin i circulin pel mercat negre venent-se fàcilment. El volum d’aquestes substàncies dins el mercat clandestí no és menor. Des de fa uns anys el mercat il·legal de Rivotril i altres benzodiazepines s’ha desplaçat al Marroc on es barreja amb haixix i és consumeix com a droga anomenada karkubi o droga dels pobres, exportant-se cada cop més també a Espanya i a la resta d’Europa. Una barreja de substàncies que en ocasions pot també contenir amfetamina i que consumida amb alcohol resulta una combinació potent que produeix al mateix temps estats d’eufòria i relaxació, que crea confusió, al·lucinacions i cert estat d’alerta i energia que pot afavorir comportaments agressius, reaccions adverses per l’organisme i desencadenar trastorns mentals latents. Però tot i que vagi millorant l’atenció primària i es racionalitzi l’administració i control de psicofàrmacs, les persones sense llar continuaran amb la necessitat de sobreviure material i mentalment, trobant altres substàncies per evadir-se, perquè els paràmetres que creen la seva situació són uns altres, més complexos i relacionats amb problemes de fons de caràcter psicosocial, socioeconòmic i cultural que pateixen les nostres societats.

18 nov.

Sortida des de Can Puig a Sant Salvador de les Espases

El passat 16 de novembre un grupet de residents de Can Puig amb els monitors que els acompanyem, vàrem fer aquesta excursió a Sant Salvador de les Espases. L’ermita de Sant Salvador era la capella de l’antic castell de Les Espases, datada del segle X. Considerada com una fortificació se’n descriu una llegenda que explica com assetjada pels moros, els defensors que ja no podien resistir, van invocar a sant Salvador implorant ajuda. Eus ací que el cel s’enfosquí i es desencadenà una gran turmenta. Es va fer com de nit i un allau de llamps i trons s’abocaren sobre tota la vall del Afrau. Els moros van confondre els llamps amb espases de foc i emprengueren la retirada fugint espantats per la pluja d’espases. Les llegendes son llegendes. Ja se sap. Aquesta caminada l’hem fet moltes vegades. Ja des de les roques del Afrau on vam parar per esmorzar, es veu , allà dalt, a la punta del turó una construcció que domina tota la vall. La pena va ser que a mida que pujàvem i la veiem millor, ens vam adonar que estava rodejada amb una tanca , amb estris de treball i tancant el pas per perill d’esllavissades. La capella ha perdut la teulada i hi ha destrosses arreu. Sembla que les darreres fortes pluges , han fet molt mal per tot el voltant de l’edifici. Esperem que els amics de Sant Salvador, una entitat d’Olesa, pugui recuperar i tornar la vida al conjunt. També s’ha malmès algun tram del camí. Resseguint la carena ens queda a mà esquerra Vacarisses i mes enllà Viladecavalls amb el seu polígon industrial. El camí va per l’ombra tot aquest tram fins que arribem al Coll de Bram. Des de aquí ja es pot divisar el Vallés i El Montcau. Seguim vorejant el turó de les Roques de l’Afrau, pel Coll de La Pedra on hi ha una capelleta amb la imatge de S Bernat de Menton patró dels excursionistes. Seguin per la carena , ara mes aèria, amb pujades i baixades, ens arribem al Pas de la Bossa. Aquí el camí s’estreny i queda encaixat entre dues parets on hi ha un rètol que explica perquè es diu així. Resulta que aquest camí es feia servir antigament per anar de Viladecavalls a Olesa (era el Camí Ral). Doncs bé, en el rètol s’avisa que en aquest pas cal anar molt amb compte ja que era un bon lloc per als bandolers per “alleugerir” la bossa dels peregrins. Seguint endavant ens arribem al pla del Fideuer. Vista de l’ermita des de la distància, i més enllà, la muntanya de Montserrat . Vista magnífica. En aquest pla hi vam dinar i descansar. Cal remarcar que al sol era bastant agradable però a l’ombra aviat entrava la fresca, així que ara calia buscar un camí tornant una mica endarrere i agafar un corriol a mà esquerra que va a buscar la baixada per la vall del torrent de l’Afrau. Deixant a mà dreta les roques de l’Afrau i Sant Salvador, cada cop mes amunt, i nosaltres mes avall. El camí es una mica delicat. No recomanable en cas de pluja. Mes avall creuem el torrent i davallem fins a Les Espases on es tanca el cercle de l’itinerari. En poc mes arribàrem a l’inici de la caminada. Cansats però contents. I amb ganes de torna-hi.

El Centre Català de Solidaritat (CECAS) és una Fundació privada sense ànim de lucre fundada l’any 1991, que es dedica a l’atenció de persones amb drogodependència, especialment aquelles que es troben en situació d’exclusió social.

EL CECAS ÉS PROMOGUT PER:

AMB EL SUPORT DE:

BUTLLETÍ

Les dades personals proporcionades es tractaran dacord amb el Reglament General de Protecció de Dades (GDPR 2016/679)