Blog

Aquest darrer estiu, el periodista especialitzat en desigualtats i drets humans de TV3 Ferran Moreno, a través d’un reportatge (16/06/2024) posava en primer pla un aspecte de la realitat de les quasi 1.400 persones que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. En aquest col·lectiu s’ha anat estenent el consum de psicofàrmacs com el Rivotril o la Lyrica que aconsegueixen en el mercat de revenda il·legal, o dels blísters rebutjats que troben més d’un cop remenant pels contenidors. Dos psicofàrmacs -una benzodiazepina (Clonazepam) i un anticonvulsiu (Pregabalina) respectivament- que es recepten normalment per al dolor, l’ansietat generalitzada o per tractar les convulsions de tipus febril o epilèptiques, amb un efecte sedant, tranquil·litzant i que actuen com inductors de la son. Es calcula que el 50% de les persones sense llar fa consum d’aquestes substàncies. La motivació és obvia, volen allunyar-se i oblidar la consciència de precarietat en la que viuen quotidianament, de les pèrdues que arrastren, del desarrelament en el que es troben, cercant una forma d’aïllament mental psicofarmacològic que substitueixi la protecció de les parets d’un habitatge, volent evadir-se de les sensacions de vergonya, d’abandó i despersonalització que han de suportar dins la gran metròpoli.

En els darrers anys, algunes de les persones sense llar que han entrat en tractament en el CECAS relaten també consums indiscriminats d’aquests dos psicofàrmacs concrets, però també d’altres, com habitualment s’ha anat fent en dècades passades.  Uns psicofàrmacs que posen en risc la seva salut, doncs poden provocar reaccions adverses i crear dependència. Com diu en el reportatge la metgessa Montse Pérez López, fundadora de Salut Sense Sostre i voluntària col·laboradora de l’Hospital de Campanya de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona que atén a aquesta població, si fa uns anys enrere les bosses de dissolvent i el Trankimazin (també una benzodiazepina) eren les substàncies més usades de forma clandestina per la gent de carrer, ara ho són el Rivotril i la Lyrica. Tot i que no ha desaparegut el consum d’altres benzos i altres substàncies.

Segurament falten mitjans per abordar les problemàtiques particulars d’aquestes persones, en les que la seva història de vida i projecte vital sembla haver quedat aturat en el marc d’una mena de població anònima que conviu diàriament entre nosaltres. En el reportatge, Ester Aranda, membre de la Direcció de Reducció de Danys de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), posa èmfasi en aquesta falta de recursos, i ens recorda que “els psicofàrmacs han estat en el mercat il·legal des de que existeixen” i que el focus del problema en el fons no s’ha de buscar tant en la substància, sinó en altres factors que causen el sensellarisme.

Ferran Moreno acaba la informació periodística donant les xifres oficials del Departament de Salut de la Generalitat de la quantitat de persones que van estar receptades amb aquests psicofàrmacs l’any passat: 184.000 receptes de Lyrica; 87.000 de Rivotril. Moltes de les capces poden contenir fins 56 pastilles.

Aquest final de reportatge ens hauria d’interrogar i orientar la mirada cap a una altre cara de la  mateixa realitat. Són poques receptes?, són moltes?, són les necessàries?…són la realitat que tenim ara. Des de fa més de mitja dècada Espanya ha passat de ser el segon país del món en administració de psicofàrmacs, a ser el primer. El primer era Portugal. Segons l’informe de la JIFE (Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes) avui dia Espanya és el primer país del món en índex de consum per 100.000 habitants de benzodiazepines, medicaments psicotròpics -com dèiem- utilitzats fonamentalment per tractar casos lleus d’ansietat, insomni i trastorns emocionals. 50 dosis diàries per cada 1.000 habitants. Aquestes dades reafirmen les que l’AEMPS (Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios) han anat reflectint.

És paradoxal i fins grotesc que la Península Ibèrica, un destí turístic tant valorat pels visitants que venen a gaudir-lo per les seves múltiples qualitats, tingui tant elevat l’índex de prescripció de psicofàrmacs.

Part de l’explicació probablement apuntaria cap el sistema de salut de l’atenció primària. Uns dispositius estressats, amb falta de recursos, que han d’engolir molts dels malestars de la població i en el que els metges de família es troben col·lapsats. Moltes de les problemàtiques relacionades amb trastorns depressius, d’ansietat, emocionals, del son… no són derivades a l’especialista per llargues llistes d’espera, i el metge del CAP acaba receptant algun psicofàrmac com a remei. En el sistema de salut espanyol, la falta d’especialistes en el sector clínic de la salut mental també és una realitat. La ratio de psiquiatres en el SNS espanyol és d’11 psiquiatres per cada 100.000 habitants, quan a França, Noruega o Alemanya la dupliquen, i és 5 vegades més elevada a Suïssa. Si parlem de psicòlegs, per cada 100.000 habitants la ratio espanyola és de 6, mentre que la mitjana europea és de 18. Catalunya i Navarra en tenen 12, però per exemple Andalusia té una ratio de 3. Moltes de les problemàtiques que comporten algun tipus agut de patiment emocional transitori podrien tractar-se amb algun psicofàrmac temporal, però necessitarien sobretot algun tipus de suport psicoterapèutic que disminuís l’ús d’unes substàncies que també poden crear dependència. Processos de pèrdua, de separació, d’ansietat per inseguretats i pors, de depressió per conflictes propis del cicle vital, que haurien de tenir algun tipus de suport i acompanyament temporal en unes societats com les nostres, cada cop més líquides, més connectades, però en realitat amb menys qualitat de vincles afectius per compartir la intimitat entre les persones i poder elaborar de forma natural aquestes crisis evolutives. I segons les estadístiques, els joves i adolescents són els col·lectius que més ho van patint. Cada cop es veu més clar i els esforços dels sistemes de salut hauran d’incrementar aquest servei.

A banda d’aquesta qüestió, la picaresca dels usuaris de la salut pública i la falta de control, fa que les receptes de Rivotril o altres benzodiazepines augmentin i circulin pel mercat negre venent-se fàcilment. El volum d’aquestes substàncies dins el mercat clandestí no és menor. Des de fa uns anys el mercat il·legal de Rivotril i altres benzodiazepines s’ha desplaçat al Marroc on es barreja amb haixix i és consumeix com a droga anomenada karkubi o droga dels pobres, exportant-se cada cop més també a Espanya i a la resta d’Europa. Una barreja de substàncies que en ocasions pot també contenir amfetamina i que consumida amb alcohol resulta una combinació potent que produeix al mateix temps estats d’eufòria i relaxació, que crea confusió, al·lucinacions i cert estat d’alerta i energia que pot afavorir comportaments agressius, reaccions adverses per l’organisme i desencadenar trastorns mentals latents.

Però tot i que vagi millorant l’atenció primària i es racionalitzi l’administració i control de psicofàrmacs, les persones sense llar continuaran amb la necessitat de sobreviure material i mentalment, trobant altres substàncies per evadir-se, perquè els paràmetres que creen la seva situació són uns altres, més complexos i relacionats amb problemes de fons de caràcter psicosocial, socioeconòmic i cultural que pateixen les nostres societats.